Vaig conéixer l’autor del llibre amb El valencià en perill d’extinció. Per a mi, va ser un descobriment
ben important. Va ser de les primeres voltes que llegia un llibre de
llengua en el qual m’identificava, m’identificava molt amb la llengua en
què estava escrit.
En tinc la primera edició i la segona (ratllades i amb
paperets per tot). Són el germen i gran part del llibre El valencià de sempre. Però abans de parlar-ne, m’agradaria dir un
parell de coses més sobre Eugeni Reig.
Com bé s’ha dit, és un treballador infatigable per la
llengua. Fa moltíssima faena, com ara una que no deu ser tan coneguda, però per
a qui treballem en este món és ben important.
Reig es fa càrrec del butlletí digital Informigjorn (hui
m’ha arribat el que fa 1212) en el qual ens dóna a conéixer tot de notícies
relacionades amb la llengua. I també és autor de molts articles de divulgació
sobre qüestions lingüístiques concretes que tracta d’una manera ben pedagògica.
Com que no tenim molt de temps, esbossaré una mica què és
El valencià de sempre. Se n’ha dit
que és una obra que apuja l’autoestima als valencians que la lligen. I és
deveres. I per què? Perquè conté tot un
cabal propi de paraules i
expressions que no havien figurat o havien figurat poques voltes en els
llibres. És l’obra continuadora de Valencià en perill d’extinció, en versió
revisada i ampliada.
Conté 2.180 entrades de paraules i locucions d’eixes que molts
valencianoparlants reconeixen de seguida com a pròpies, o com a paraules que li
sonen.
D’eixes entrades, 1.440 procedeixen de la segona edició
de Valencià en perill d’extinció, 300
formaven part de l’inèdit Lèxic valencià
d’ahir i de hui, i ha incorporat
440 articles nous de paraules i expressions ben genuïnes.
A més, en gran part de les entrades, hi ha exemples
literaris d’autors com ara Olivares, Cucarella, Enric Valor, Piera, Mira,
Ferran Torrent o Josep Lozano.
Emili Casanova, acadèmic de l’AVL, n’ha dit que és «Una
obra de referència amb les entrades ben definides, ben redactades, ben
documentades, amb una prosa clara, mesurada perquè no hi hagen paraules o
construccions que no s’entenguen».
Segons un altre acadèmic, Palomero, l’obra de Reig, en
general, «ha servit per a promoure la reflexió dels usuaris del valencià sobre
determinats aspectes de la nostra llengua» i té «aportacions originals i molt
meritòries amb què ha despertat consciències i ha aclarit vicis i errors».
Albert Pla Nualart, des de l’Ara ha dit, referint-se a El
valencià de sempre, que «és un diccionari personalíssim, que traspua amor
per la llengua, i d’una claredat expositiva modèlica. El lector hi aprendrà
paraules i expressions, però aprendrà, al mateix temps, a estimar-les».
Durant molts anys una bona part del valencià estava
relegada a la condició de dialectal, col·loquial, estava estigmatitzat... Hi
havia (i hi ha) paraules que tenien l’anatema del castellanisme o barbarisme, i
este llibre contribueix a desmentir eixos prejuïns, reivindica eixa part de la
parla natural i genuïna. En definitiva, una
obra imprescindible per a tots els qui s’estimen la llengua que parlen.
I ara permeteu-me que vos en faça un tast per damunt damunt, és a dir, d’una
manera molt superficial, com diu el llibre.
He triat unes quantes entrades arreu, però hauria pogut
ser qualsevol entrada.
Altra volta ‘novament, de nou’ en què explica la diferència
entre altra volta i una altra volta. I, a més, reivindica
l’ús de l’expressió davant de l’omnipresent, de ja fa temps, de nou. ¿Deuen tindre alguna cosa a vore
els traductors autormàtics? I el fet de traudir del castellà?
Els verbs aüixar
i aüssar, els adverbis despús-ahir, despús-demà, despús-anit,
despús-ahir no, l’altre, paraules ben conegudes i d’ús estés. Però d’eixes
que no trobes escrites sovint.
També hi ha noms d’animals com ara cucala ‘Ocell de la família dels còrvids’. Paraula el significat
de la qual no coneixia, tot i que sí que coneixia l’expressió mirar les cucales.
Expressions com donar
la llanda, ‘importunar’, o donar
pena, ‘molestar’, per exemple «no em dóna pena fer-ho».
En acabant com a ‘més tard’. D’una manera ben estesa, en els
llibres es fa servir després.
De faena diu que
«és més antic que el sinònim feina,
preferit per la llengua estàndard» i inclou paraules derivades com ara desfaenat. També expressions i refranys,
com ara «faena feta no fa destorb» o «faena fuig, menjar vine».
Figatell, que ja no és paraula que cal reivindicar perquè
ara s’estila en tots els bars de València! Per cert, eixa menja, en el parlar
que he deprés és la randeta. També hi ha qui diu colomet, retaquet, coqueta de fetge, fetge en randa i, si no vaig errat, a Algemesí en diuen coronel·la.
Huitava, ‘espai de huit
dies’, que és viu a Alcoi, i també més al sud. Al qual podem afegir «Diuen
que per als amics i parents tenim huit dies de temps».
El verb humir
que vol dir ‘fer que una cosa esdevinga humida’. Verb no inclòs en moltes obres
lexicogràfiques. «Humix-ho bé», per exemple, és habitual en el parlar que he
deprés.
Llavutxar, que no la coneixia, però sí que eixa manera de
crear derivats deu haver-ne creat uns quants, com ara una que m’ha vingut al
cap en llegir llavutxar, el verb cavutxar amb un sentit semblant.
Més aïna, locució adversativa equivalent a més aviat, més prompte, més aïnes
amb el siginificat de ‘amb tendència a’.
Paréixer, que em pareix una entrada important. Trobe que
s’ha de reivindicar l’ús d’eixe verb amb la parella semblar i també caldria parlar d’assemblar-se i tindre una
ressemblança. I és que a voltes pareix que tot és semblar.
I milanta més! Que és numeral imaginari.
Per cert, una aportació fonamental que fa en el llibre
són les pàgines 7-14 en què explica el model lingüístic que fa servir. Hi ha
matèria... per a un debat.
El valencià de sempre és un llibre de repica’m el colze, en la segona
accepció que conté el llibre.
(text que vaig dir en una taula redona de les jornades dels Premis Ciutat d’Alzira de l’any 2015)
